Skip to content
Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona info@onomastica.cat

Joan Coromines i Vigneaux

(Barcelona, 1905 – Pineda de Mar, 1997)

Estudià a la facultat de filosofia i lletres de Barcelona, als Estudis Universitaris Catalans i a la Fundació Bernat Metge, i alguns dels seus mestres foren Joaquim Balcells, Massó i Torrents, Nicolau d’Olwer i Carles Riba. Continuà els seus estudis a la ciutat de Montpeller amb els lingüistes Maurice Grammont (deixeble de Saussure) i George Millardet. Més tard es traslladà a Madrid –on es doctoraria el 1931 amb Vocabulario aranés amb els professors Menéndez Pidal i Américo Castro, i finalment anà a Zuric i a París (1930). El 1930 entrà a treballar a les oficines lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans i fins al final de la guerra, l’any 1939, en què s’exilià, fou professor de filologia romànica a la Universitat de Barcelona. La primera ciutat on s’establí fou París, però més tard anà fins a l’Argentina, on entrà a la universitat de Cuyo, a Mendoza, per dedicar-se a la docència. L’any 1948 començà a treballar a la universitat de Chicago, on donà classes fins a la seva jubilació.

Coromines dominava el català i el castellà, i tenia profunds coneixements de llengües romàniques, de lingüística indoeuropea i de lingüística aràbiga. El 1950 entrà com a membre de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1957 entrà a formar part, com a assessor, de la continuació i acabament del Diccionario de construcción y régimen verbal de la lengua castellana, de Rufino José Cuervo. La lexicografia, l’etimologia i l’onomàstica foren tres dels temes als quals dedicà una producció més extensa i un estudi més profund. Les seves obres lexicogràfiques més destacades són el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, obra monumental de caràcter històric, crític, comparatiu i, sobretot, etimològic, i el Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (en quatre volums, 1954-57), i la seva ampliació Diccionario crítico etimológico e hispánico (en sis volums, 1980-91, aquest en col·laboració amb José A. Pascual. Treballà també en un vocabulari aranès, féu les aportacions sobre mots catalans d’origen aràbic (1937), topònims catalans d’origen germànic (1944), i altres. Publicà Algunes lleis fonètiques catalanes no observades fins ara (1954), El que s’ha de saber de la llengua catalana (1954), Lleures i converses d’un filòleg (1971), Topica hesperica (1972), Entre dos llenguatges (1977), El parlar de la Vall d’Aran (1991), etc.

Pel que fa a l’onomàstica, Coromines publicà Estudis de toponímia catalana (1965-70) i Topica hesperica, però la seva gran obra seria sens dubte l’Onomasticon Cataloniae, en la qual començà a treballar el 1931. L’obra va suposar un recull onomàstic exhaustiu per a tots els territoris de parla catalana. Dels més de 400.000 topònims arreplegats, s’han estudiat des del punt de vista històric, lingüístic i geogràfic, inclosos en les pàgines de l’Onomasticon (8 volums), només uns 50.000, això sí, els de més difícil explicació a primera vista; la resta es conserven en l’arxiu de la Fundació Pere Coromines. S’expliquen des d’un punt lingüístic, geogràfic i etimològic, i es necessitaren vuit volums per recollir la feina de tota una vida. El 18 de juliol de 1989 es presentà el primer volum de l’obra, però ell no assistí a l’acte. En el camp de la toponímia, col·laborà també, des del 1933, en el nomenclàtor de municipis catalans adoptat per la Generalitat de Catalunya i en el de municipis valencians.

Li foren concedits la Medalla d’Or de la Generalitat (1980), el Premi d’Honor Jaume I (1981), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1984), el Premio Nacional de las Letras Españolas (1989), el Premi Sanchis Guarner (1989) i el Premi de la Institució de les Lletres Catalanes (1996).

Recursos

Back To Top