L’onomàstica

L’onomàstica és l’estudi dels noms propis en general, tant de persona (antroponímia) com geogràfics (toponímia).

Va néixer a mitjan segle XIX de la mà de la lingüística històrica fins a consolidar-se progressivament com a disciplina autònoma, molt relacionada amb ciències humanes com la història, la lingüística, la geografia, l’antropologia, entre d’altres. Nombrosos estudiosos han conreat aquesta disciplina amb dedicació i rigor, i és abundant i variada la bibliografia sobre el tema, sobretot de reculls toponomàstics.

La toponímia

La toponímia és una branca de l’onomàstica que estudia els noms de lloc (accidents geogràfics, partides, carrers, nuclis de població, etc.), en cerca l’origen a través de la documentació escrita i de la pronúncia oral i en proposa la seva forma i ús correcte.

La toponímia ens dóna informació sobre l’evolució de la llengua i de l’entorn, ens parla sobre les persones i el paisatge d’avui i del passat. A més, és una eina indispensable per a la localització, que aporta beneficis per a la navegació, la planificació territorial, els mapes i atlas, les comunicacions, l’excursionisme, les situacions d’emergència i salvament, etc.

Antroponímia

L’antroponímia és una branca de l’onomàstica que estudia els noms propis de persona, que n’investiga l’origen, la motivació i el significat. Se centra en l’estudi dels noms de pila, dels cognoms o llinatges i dels malnoms o renoms.