Skip to content
Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona info@onomastica.cat

Antoni Maria Alcover i Sureda

(Santa Cirga, Manacor ,1862 – Palma, 1932)

Als 15 anys començà a Palma els estudis de seminarista, i fou després també lingüista, folklorista i publicista. Els primers anys com a prevere fou un polemista intransigent, i alhora es despertà la seva vocació literària. Descobrí la riquesa de la literatura i de la llengua popular, que recollí, sota el pseudònim de Jordi d’es Racó (Contarelles, 1885; Aplec de Rondaies Mallorquines, 24 volums d’ençà del 1896). El 1898 fou nomenat vicari general (fins a 1916).

Les primeres reunions del Diccionari tingueren lloc el 1900 al palau episcopal, on llegí la Lletra de convit, invitació pública a col·laborar en un diccionari exhaustiu de la llengua. La idea tingué gran acceptació i molts clergues mallorquins hi col·laboraren i, més tard, participaren al Congrés. El projecte tingué ressò més enllà de l’àmbit insular; cosa que, sumada a la necessitat d’un mitjà de comunicació amb els col·laboradors, féu sorgir el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana (1901-36).

Alcover intensificà els viatges pels Països Catalans, on féu les seves recerques lexicogràfiques. Se celebrà el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana l’octubre de 1906, al qual es van inscriure 3.000 congressistes i participaren la major part dels romanistes del moment. Alcover decidí de començar la seva formació lingüística –anà a Alemanya, França, Anglaterra, Suïssa i Bèlgica– i els seus treballs de recerca dialectològica. Publicà Una mica de dialectologia catalana al “Bolletí” (1908-09), i Qüestions de llengua i literatura catalana (1901-02), polèmiques contra Morel-Fatio i Saroïhandy, i Menéndez Pidal, respectivament. Fou elegit president de la nova Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1911), però aviat ho deixà a causa del seu tracte difícil. Aquesta ruptura causà una crisi en el seu treball i perdé algunes ajudes econòmiques per al diccionari, però aconseguí una subvenció estatal anual a partir del 1920 que li permeté d’accelerar l’elaboració de l’obra. Un cop desapareguda la subvenció, Alcover s’endeutà. A causa del trencament amb l’Institut retornà a una ortografia anterior al 1913, que usà en les publicacions. El 1926 es reconcilià amb Pompeu Fabra i el 1928 tingué problemes de salut i hagué de reduir el seu ritme de treball.

El Diccionari Català-valencià-balear arribà a 10 volums. Fou redactat per Alcover i Francesc de Borja Moll, amb col·laboració de Manuel Sanchis Guarner i d’Aina Moll Marquès, i portava per subtítol: Itinerari lexical i etimològic de la llengua que parlen Catalunya espanyola i Catalunya francesa, el Regne de València, les Illes Balears i la ciutat d’Alguer de Sardenya, en totes ses formes literàries i dialectals, antigues i modernes. Inclou mots de la llengua literària i col·loquial, de qualsevol època i de tot el territori lingüístic, i suma un total de 160.000 veus. Es realitzà a partir d’enquestes sistemàtiques i del buidatge de documents. En els articles de cada entrada s’hi afegeixen testimonis documentals ordenats per d’antiguitat, s’indiquen la pronúncia i les accepcions que remeten a les comarques o pobles d’on provenen, es proposen etimologies, s’hi donen refranys, locucions, frases fetes, costums, temes de folklore, i també una l’equivalència castellana. El 1924 es començà la redacció definitiva del Diccionari, i entre el 1926 i el 1932 en sortí el primer volum. Moll es féu càrrec de l’obra quan Alcover morí, i el 1935 aparegué el segon volum ja amb l’ortografia oficial (a partir de la lletra c). La resta de volums s’editaren entre el 1950 i el 1962.

Recursos

Back To Top