(Barcelona, 1920-2014)
Féu els seus estudis a la Universitat de Barcelona, on es llicencià en filologia romànica l’any 1943, i als Estudis Universitaris Catalans. La seva tesi doctoral es basà en un estudi de morfologia històrica (1947) i fou dirigida per Dámaso Alonso. L’any 1948 ja era catedràtic de gramàtica històrica de la llengua espanyola a la Universitat de Barcelona, i més tard, el 1977, de gramàtica històrica catalana. Badia i Margarit s’ha dedicat a la recerca en el camp de la lingüística històrica, sobretot catalana, dins de la gran tradició de Ramón Menéndez Pidal: temes morfològics, fonètics, semàntics i generals (Estudios de fonética y fonología catalanas, 1948). S’interessà també per la dialectologia, la geografia lingüística (Atlas lingüístic del domini català) i l’onomàstica, la comparatística, la història de la lingüística, la sociologia lingüística (Llengua i cultura als Països Catalans, 1964, i La llengua dels barcelonins, 1969).
Ha participat en congressos i estades a l’estranger, per exemple, Alemanya (Heidelberg) i els Estats Units (Georgetown, Washington, Madison). La seva tasca docent i la recerca han anat acompanyades de publicacions, entre les quals cal destacar: Gramática histórica catalana (1951, traduïda al català el 1981) i la Gramática catalana (1962), La llengua catalana ahir i avui (1973), Vint-i-cinc anys d’estudis sobre la llengua i la literatura catalanes. La llengua (1976), Ciència i passió dins la cultura catalana (1977), Formulari administratiu, aplicat especialment a la Universitat (1979), en col·laboració amb Carles Duarte, La formació de la llengua catalana. Assaig d’interpretació històrica (1981) i Llengua i poder (1986), Gramàtica Catalana. Descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica (1995), Les Regles de esquivar vocables i ‘la qüestió de la llengua’ (1999).
Des del 1987 és responsable de l’equip català de PatRom (Patronymica Romanica), diccionari dels llinatges romànics coordinat per la Universitat de Trèveris (Alemanya). Des de l’any 2000 dirigeix la revista Estudis Romànics. Ha estat president de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (1973-76) i del Grup Català de Sociolingüística des del 1974, i rector de la Universitat de Barcelona (1978-86), d’on és rector emèrit. Doctor honoris causa de les universitats de Salzburg (1972), Tolosa de Llenguadoc (1980), la Sorbona (1986), Perpinyà (1989), el Knox College de Galesburg (Illinois, 1990), Alacant (2002) i València (2005). És membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1955) i de l’Institut d’Estudis Catalans (1968). El 1995 fou premiat per la Fundació Jaume I i el 1996 per la Fundació Catalana per a la Recerca. El 1999 rebé la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona al mèrit científic. Rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2003).
